viernes, 7 de mayo de 2010
martes, 4 de mayo de 2010
miércoles, 31 de marzo de 2010
4º La 1º Guerra Mundial
L´atemptat de Sarajevo, que acabaría amb la vida del arxiduq Francesc Ferran de Habsburg, el día 28 de juny de 1914, va ser el incident, que precipità la crisis militar i diplomàtica que va ocasionar la guerra.
Les causes de la primera guerra mundial ni ha que buscarles en els nacionalismes expansius de les grans potències i els moviments independistes de les nacions oprimides, aixina com en les rivalitats econòmiques i finançeres dels grans estats.
El govern Austro-hongarés va voler aplastar el nacionalisme serbi a arrel del atemptat i les potències van optar per mantindre les aliançes defensives que havien format entre elles, ja que alguns estats que van intervindre en els orígens de la ``conflagació´´ no estaven disposats a alterar la situació geopolític.
Les preocupacions per la seguretat, van fer del atemptat el inici d´un desastre colectiu.
4.2 Aliançes principals:
Les hostilitats van enfentrar, inicialment, a Alemanya, Austria-Hongria, als que se van adherir Bulgaria posteriorment, per l´atre costat França, Rusia i Gran Bretanya.
Serbia i Bèlgica també formaven part del bàndol aliat, a la que se va unir Itàlia, en 1905, Japó i Estats Units, en 1917.
Aquest grup de països havien establert de no firmar la pau per separat. En Europa soles els regnes escandinaus, Suissa i Espanya, van mantindre una posició neutral.
La guerra es va caracteritzar per grans mobilitzacions de la població civil, a més de la utilitazació de noves armes que eren resultat de la aplicació de innovacion tècniques, desconegudes fins al moment.
Les armes que van causar més impacte en la opinió pública, van ser el gassos tòxics asfixiants, utilitzats per primera vegada el 22 d´abril de 1915.
Atres innovacions de importància van ser les unitats de carros de combats, de tir ràpid i de gran tamany, també es va utilitzar el automòvil i la bicicleta per a augmentar la rapidessa en els desplaçaments.
Un paper destacat el va tenir el submarí, que va adquirir gran importància en aquest conflicte per la inseguretat que generaba en les flotes dels rivals.
Precisament el motiu alegat per Estats Units per a entrar en el conflicte fou el hundiment per torpets alemanys de un dels seus vaixells mercants en febrer de 1917.
El paper de la aviaci´´o fou més el de visió que el de bombardeig, pèro amb el desenvolupament del conflicte va augmentar el nombre de la flota aèrea i el de atacs mitjançant bombes o ametrallaments.
els coloms missatgers van ser abandontas davant la utilitazació del telefòn, la caballería va entrar en la seua fase final davant la utilitazació de carros de combat, automòbils o bicicletes.
En general se pot afirmar que la infanteria va iniciar el seu declivi davant la interrumpció de métodes de destrucció massiva.
4.3 Desenvolupamente de la guerra
Els enfontraments del front occidentals durant 1914, les del front oriental aixina com les navals de Coronel i les de les illes Falkland, van posar de manifest el fracás del pla Schlieffen alemà i el pla XVII francés, i encara que les tropes alemanyes ocuparen Bélgica i el nord de França, els frent van quedar inmovilitzats desde els Vosgos fins a el mar del Nord. Després de la imposibilitat de una guerra curta va sorgir la alternativa de realitzar una guerra econòmica, doncs Alemanya no estava preparada per a una guerra llarga, (i ancara menys contra Gran Bretanya), els aliats pretenien acabar amb Alemanya mitatjançant la escasetat de suministres, al que el Reich només podrà respondre amb la autarquia en el interior, i a partir del 1917 amb la guerra submarina.
A finals de 1914 les potències de la Entesa teníen 2.300.000 soldats en el front occidental i 1.700.000 en el oriental, per la seua part, les potències centrals teníen 1.800.00 en el oeste i 1.200.000 en el este.
Pel que fa a la potència naval, posseïen 73 acoratzats, 20 creuers de combat grans i 5o de menuts
mentre que els aliats disposaven de 125 acoratzats, 50 creuers de combat, i 100 de menuts.
La superioritat naval i aèris es mantindrà al costat de la Entesa, pero els centrals guanyaran en superioritat en artilleria i en una millor organització tàctica.
Al Llarg de 1915 la campanya oriental en desenvolupada les Batalles de Gorlice-Tarnów, Galitzia, El Vístula, Lituania Serbia va i grans causar perdues en l'exèrcit rus, ENCARA Que La potencias centrales no van aconseguir s Que El zar Una sol.licités `` pau por separat''ni trencar la Unió de tropos les Seves, Entre altres perquè l'exèrcit Raons austro-hongarès va haver d'atendre frente nou El italia durant les Primeres cuator Batalles de Isonzo.
El frente occidental va Quedar estabilitzat des Vosges Flandes aletas als durant les noves Batalles de Ypres, el Artois i Champagne, Mentre Que En El delantero van tenir lloc turc les campanyes dels Dardalenos i els desembarcaments de Gallipoli i Salónica, Que tindran més repercussió En El futur .
A finals de 1915 el mapa de la guerra es favorable a les potències centrals, que dominen gran àrees en el oest(Bélgica, nordeste de França) i en el est ( Polonia rusa, Lituania, Sèrbia) mentres que els aliats únicament van poder pendre alguns territoris en la frontera austro-italiana.
En eixe mateix petíode, dos milions de alemanys s´efrentaven el front ocidental a tres milions de aliats, mentres que en el front oriental milió i mig de alemanys i austro-hungaresos s´enfrentaven a dos milions de russos.
En 1916 les principals campanyes occidentals-Verdún y Somme- i orientals- Naroch i luck, a més de cinc noves campanyes en Isonzo i la batalla naval de Jutlàndia, van obligar a ambdós bandols a canviar les seues respectives estratègies, doncs els els sacrificis de les batalles de desgast estaven lluny de oferir els resultats previstos, ja que ningú dels continguents havia obtingut ventajes de Verdúm o Somme.
Les causes de la primera guerra mundial ni ha que buscarles en els nacionalismes expansius de les grans potències i els moviments independistes de les nacions oprimides, aixina com en les rivalitats econòmiques i finançeres dels grans estats.
El govern Austro-hongarés va voler aplastar el nacionalisme serbi a arrel del atemptat i les potències van optar per mantindre les aliançes defensives que havien format entre elles, ja que alguns estats que van intervindre en els orígens de la ``conflagació´´ no estaven disposats a alterar la situació geopolític.
Les preocupacions per la seguretat, van fer del atemptat el inici d´un desastre colectiu.
4.2 Aliançes principals:
Les hostilitats van enfentrar, inicialment, a Alemanya, Austria-Hongria, als que se van adherir Bulgaria posteriorment, per l´atre costat França, Rusia i Gran Bretanya.
Serbia i Bèlgica també formaven part del bàndol aliat, a la que se va unir Itàlia, en 1905, Japó i Estats Units, en 1917.
Aquest grup de països havien establert de no firmar la pau per separat. En Europa soles els regnes escandinaus, Suissa i Espanya, van mantindre una posició neutral.
La guerra es va caracteritzar per grans mobilitzacions de la població civil, a més de la utilitazació de noves armes que eren resultat de la aplicació de innovacion tècniques, desconegudes fins al moment.
Les armes que van causar més impacte en la opinió pública, van ser el gassos tòxics asfixiants, utilitzats per primera vegada el 22 d´abril de 1915.
Atres innovacions de importància van ser les unitats de carros de combats, de tir ràpid i de gran tamany, també es va utilitzar el automòvil i la bicicleta per a augmentar la rapidessa en els desplaçaments.
Un paper destacat el va tenir el submarí, que va adquirir gran importància en aquest conflicte per la inseguretat que generaba en les flotes dels rivals.
Precisament el motiu alegat per Estats Units per a entrar en el conflicte fou el hundiment per torpets alemanys de un dels seus vaixells mercants en febrer de 1917.
El paper de la aviaci´´o fou més el de visió que el de bombardeig, pèro amb el desenvolupament del conflicte va augmentar el nombre de la flota aèrea i el de atacs mitjançant bombes o ametrallaments.
els coloms missatgers van ser abandontas davant la utilitazació del telefòn, la caballería va entrar en la seua fase final davant la utilitazació de carros de combat, automòbils o bicicletes.
En general se pot afirmar que la infanteria va iniciar el seu declivi davant la interrumpció de métodes de destrucció massiva.
4.3 Desenvolupamente de la guerra
Els enfontraments del front occidentals durant 1914, les del front oriental aixina com les navals de Coronel i les de les illes Falkland, van posar de manifest el fracás del pla Schlieffen alemà i el pla XVII francés, i encara que les tropes alemanyes ocuparen Bélgica i el nord de França, els frent van quedar inmovilitzats desde els Vosgos fins a el mar del Nord. Després de la imposibilitat de una guerra curta va sorgir la alternativa de realitzar una guerra econòmica, doncs Alemanya no estava preparada per a una guerra llarga, (i ancara menys contra Gran Bretanya), els aliats pretenien acabar amb Alemanya mitatjançant la escasetat de suministres, al que el Reich només podrà respondre amb la autarquia en el interior, i a partir del 1917 amb la guerra submarina.
A finals de 1914 les potències de la Entesa teníen 2.300.000 soldats en el front occidental i 1.700.000 en el oriental, per la seua part, les potències centrals teníen 1.800.00 en el oeste i 1.200.000 en el este.
Pel que fa a la potència naval, posseïen 73 acoratzats, 20 creuers de combat grans i 5o de menuts
mentre que els aliats disposaven de 125 acoratzats, 50 creuers de combat, i 100 de menuts.
La superioritat naval i aèris es mantindrà al costat de la Entesa, pero els centrals guanyaran en superioritat en artilleria i en una millor organització tàctica.
Al Llarg de 1915 la campanya oriental en desenvolupada les Batalles de Gorlice-Tarnów, Galitzia, El Vístula, Lituania Serbia va i grans causar perdues en l'exèrcit rus, ENCARA Que La potencias centrales no van aconseguir s Que El zar Una sol.licités `` pau por separat''ni trencar la Unió de tropos les Seves, Entre altres perquè l'exèrcit Raons austro-hongarès va haver d'atendre frente nou El italia durant les Primeres cuator Batalles de Isonzo.
El frente occidental va Quedar estabilitzat des Vosges Flandes aletas als durant les noves Batalles de Ypres, el Artois i Champagne, Mentre Que En El delantero van tenir lloc turc les campanyes dels Dardalenos i els desembarcaments de Gallipoli i Salónica, Que tindran més repercussió En El futur .
A finals de 1915 el mapa de la guerra es favorable a les potències centrals, que dominen gran àrees en el oest(Bélgica, nordeste de França) i en el est ( Polonia rusa, Lituania, Sèrbia) mentres que els aliats únicament van poder pendre alguns territoris en la frontera austro-italiana.
En eixe mateix petíode, dos milions de alemanys s´efrentaven el front ocidental a tres milions de aliats, mentres que en el front oriental milió i mig de alemanys i austro-hungaresos s´enfrentaven a dos milions de russos.
En 1916 les principals campanyes occidentals-Verdún y Somme- i orientals- Naroch i luck, a més de cinc noves campanyes en Isonzo i la batalla naval de Jutlàndia, van obligar a ambdós bandols a canviar les seues respectives estratègies, doncs els els sacrificis de les batalles de desgast estaven lluny de oferir els resultats previstos, ja que ningú dels continguents havia obtingut ventajes de Verdúm o Somme.
Els aliats esperaven vèncer mitjançant l'increment de la seva artilleria (principalment amb la nord-americana) un cop convençuts que la guerra no es guanyaria en els camps de batalla, sinó en les fàbriques. Les potències centrals, tot i que el mapa de guerra els era favorable, obliden la pretensió d'una ofensiva triomfant i opten pel `` estil indirecte'', és a dir, vèncer mitjançant accions preliminars que destrueixin l'enemic moral i econòmicament.
La campanya de 1917 es va caracteritzar per les revolucions russes, per la participació dels Estats Units i per les campanyes occidentals en Ypres, Cambrai i la batalla de Caporetto (Isonzo), així CMO l'ofensiva Kerenski al front s'orienta, prèvia a la revolució de octubre i l'inici de les converses del Brest-Litovsk que conclourà amb la pau entre Rússia i les potències centrals.
Es complet el mapa de la guerra amb la unió dels aliats als països asiàtics, centreamericans i sud-americans, davant el qual la Triple Aliança va adoptar una postura extrema: la victòria completa o la derrota total.
A finals d'any, el procés revolucionari rus i la prolongació de la guerra van contribuir a la ebullició dels nacionalismes en les antigues nacions Govern per els Hbasburgo en territoris austro-hongaresos, els aliats van recolzar la declaració d'independència dels nous estats, ja que significa destruir la base pilitica d'Àustria-Hongria i l'imperi otomà, així com els alemanys van buscar la revolucio a la índia i en alguns apis de l'islam per eliminar a Gran Bretanya de l'àrea d'influència asiàtica.
La campanya de 1917 es va caracteritzar per les revolucions russes, per la participació dels Estats Units i per les campanyes occidentals en Ypres, Cambrai i la batalla de Caporetto (Isonzo), així CMO l'ofensiva Kerenski al front s'orienta, prèvia a la revolució de octubre i l'inici de les converses del Brest-Litovsk que conclourà amb la pau entre Rússia i les potències centrals.
Es complet el mapa de la guerra amb la unió dels aliats als països asiàtics, centreamericans i sud-americans, davant el qual la Triple Aliança va adoptar una postura extrema: la victòria completa o la derrota total.
A finals d'any, el procés revolucionari rus i la prolongació de la guerra van contribuir a la ebullició dels nacionalismes en les antigues nacions Govern per els Hbasburgo en territoris austro-hongaresos, els aliats van recolzar la declaració d'independència dels nous estats, ja que significa destruir la base pilitica d'Àustria-Hongria i l'imperi otomà, així com els alemanys van buscar la revolucio a la índia i en alguns apis de l'islam per eliminar a Gran Bretanya de l'àrea d'influència asiàtica.
En començar l'últim any de la contesa, en què la guerra de posicions i de desgast ha donat lloc a una única guerra de resisitencia, Gran Bretanya espera obtenir la victòria a l'est, mentre que França considerava que el triomf vindria de la mà de l'artilleria i dels nord-americans, Alemanya immersa en una ren crisi d'escassetat, però amb la seva territorials pràcticament intacte esperava poder retirar-se a temps del front oriental.
Entre setembre i novembre de 1918 Bulgària, Turquia i Àustria-Hongria demanen l'armistici.
En novienbre de 1918, l'armistici entre Alemanya i els aliats va ser el resultat d'un acord entre exèrcits i la capitulació d'una nació vençuda per les ofensives aliades.
No obstant això, Alemanya no se sent derrotada: al dia de la capitulació no havia forces de la entesa en territori alemany i les tropes del Reichs mantenien des de 1914 en territori francès i belga.
D'altra banda el triomf de la revolució socialista a Rússia va provocar la por dels països europeus a la expansió dels bolxevisme, de manera que abans que conclogués la Gran Guerra ja havien decidit crear un `` cordó sanitari''al voltant del nou règim amb l'esperança de reduir i donar suport a les tropes contrarevolucionàries.
Balance de las víctimas mortales
Soldados
Aliados
Imperio Británico:
908.371
Australia:
60.000
Canadá
55.000
India
25.000
Nueva Zelanda
16.000
Sudáfrica
7.000
Reino Unido
715.000
Francia
1.240.000
Colonias francesas
114.000
Bélgica
13.716
Estados Unidos
50.600
Grecia
5.000
Italia
650.000
Japón
300
Portugal
7.234
Rumania
335.706
Rusia
1.700.000
Serbia
45.000
Potencias centrales
Alemania
1.773.700
Austria-Hungría
1.200.000
Bulgaria
87.500
Turquía
325.000
Civiles
Alemania:
Austria-Hungría:
300.000
Bélgica:
30.000
Gran Bretaña:
31.000
Bulgaria:
275.000
Francia:
40.000
Grecia:
132.000
Rumania:
275.000
Rusia:
10.000.000
Serbia:
650.000
Turquía:
1.000.000
Lluitaren 65,8 milions de soldats, dels que van morir més de 1 de cada 8, un promedi de 6.046 homes morts cada día dels cuatro anys que va durar.
Entre setembre i novembre de 1918 Bulgària, Turquia i Àustria-Hongria demanen l'armistici.
En novienbre de 1918, l'armistici entre Alemanya i els aliats va ser el resultat d'un acord entre exèrcits i la capitulació d'una nació vençuda per les ofensives aliades.
No obstant això, Alemanya no se sent derrotada: al dia de la capitulació no havia forces de la entesa en territori alemany i les tropes del Reichs mantenien des de 1914 en territori francès i belga.
D'altra banda el triomf de la revolució socialista a Rússia va provocar la por dels països europeus a la expansió dels bolxevisme, de manera que abans que conclogués la Gran Guerra ja havien decidit crear un `` cordó sanitari''al voltant del nou règim amb l'esperança de reduir i donar suport a les tropes contrarevolucionàries.
Tractats de pau:
Després del conflicte, es van signar diversos tractats de pau per separat entre cadascun dels vençuts i tots els vencedors, amb excepció de Rússia, que havia abandonat la guerra el 1917. Al conjunt d'aquests tractats és conegut com La Pau de París (1919-1920).
Versalles:
Signat el 28 juny 1919 entre els aliats i Alemanya.
L'imperi va ser tallat en dos pel corredor polonès, desmilitaritzat, confiscades les seves colònies, supervisat, condemnat a pagar enormes compensacions i tractat com a responsable del conflicte.
Aquest tractat va produir gran amargor entre els alemanys i va ser la llavor inicial per al proper conflicte mundial.
Saint-Germain-en-Laye:
Signat el 10 setembre 1919 entre els aliats i Àustria. En aquest tractat s'establia el desmembrament de l'antiga monarquia dels Habsburg, l'Imperi Austrohongarès, i Àustria va quedar limitada a algunes zones en què es parlava només l'alemany.
Sèvres:
Signat el 10 agost 1920 entre l'Imperi Otomà i els aliats (a excepció de Rússia i els Estats Units). El Tractat deixava als otomans sense la major part de les seves antigues possessions, limitant a Constantinoble i part d'Àsia Menor. Trianon: Acord impost a Hongria el 4 de juny de 1920 per els aliats, en el qual es va dictaminar el lliurament de territoris a Txecoslovàquia, Romania i Iugoslàvia.
Neuilly:
El Tractat de Neuilly-sur-Seine va ser signat el 27 de novembre de 1919 a Neuilly-sur-Seine (França) entre Bulgària i les potències vencedores. D'acord amb el que estipula el tractat, Bulgària reconeixia el nou Regne de Iugoslàvia, pagava 400 milions de dòlars en concepte d'indemnització i reduïa el seu exèrcit a 20.000 efectius. A més, perdia una franja de terreny occidental a favor de Iugoslàvia i cedia Tràcia occidental a Grècia, per la qual cosa quedava sense accés al mar Egeu.
Balance de las víctimas mortales
Soldados
Aliados
Imperio Británico:
908.371
Australia:
60.000
Canadá
55.000
India
25.000
Nueva Zelanda
16.000
Sudáfrica
7.000
Reino Unido
715.000
Francia
1.240.000
Colonias francesas
114.000
Bélgica
13.716
Estados Unidos
50.600
Grecia
5.000
Italia
650.000
Japón
300
Portugal
7.234
Rumania
335.706
Rusia
1.700.000
Serbia
45.000
Potencias centrales
Alemania
1.773.700
Austria-Hungría
1.200.000
Bulgaria
87.500
Turquía
325.000
Civiles
Alemania:
Austria-Hungría:
300.000
Bélgica:
30.000
Gran Bretaña:
31.000
Bulgaria:
275.000
Francia:
40.000
Grecia:
132.000
Rumania:
275.000
Rusia:
10.000.000
Serbia:
650.000
Turquía:
1.000.000
Lluitaren 65,8 milions de soldats, dels que van morir més de 1 de cada 8, un promedi de 6.046 homes morts cada día dels cuatro anys que va durar.
lunes, 22 de marzo de 2010
3º Revolució Russa
3.1
L'Imperi rus era governat autocràtica pels tsars, i durant la 1 ª meitat del s. XIX va estar ausent als canvis econòmics i socials de la revolució industrial. És un país de base rural, la majoria serfs.
Els tsars concentren tots els poders, decreten les lleis, designen ministres i tenen autoritat religiosa. A diferència dels monarques occidentals, el tsar no té limitacions parlamentàries o constitucionals, governa amb ajuda de la policia política (Ochrana) i una difícil burocràcia.
L'estructura social és la següent:
Classes altes, formades sobretot per la noblesa i els clergues. La noblesa controla l'exèrcit, l'alt funcionari i tenen la major part de la terra.
Classes mitjanes, molt escassa, formada per camperols rics (kulaks) i xicotets comerciants i industrials (absència de burgesia). Algunes professions liberals estaven reservades als nobles.
Classes baixes, compostes per camperols i obrers industrials, que no tenien quasi drets i els seus salaris eren mínims. Estaven molt concentrats geogràficament i també en grans empreses.
L'economia es basava fonamentalment en l'agricultura, amb una estructura arcaica i escassa modernització tècnica. La majoria de les terres i les millors, estan en mans de les classes altes, sent els serfs alliberats els que patien les majors càrregues impositives. La industrialització tindrà un important desenvolupament a partir de l'any 1880 fins a la guerra.
En els últims anys del segle XIX, hi havia certs moviments d'oposició al tsarisme:
Un corrent liberal moderada (professions liberals)
Un corrent revolucionària (món rural)
El 1881, mor assassinat el tsar Alexandre II, el que va a provocar que el règim tsarista siguera més fort, això va provocar l'augment de l'oposició. El 1894 puja al tron Nicolau II que seguirà amb l'absolutisme.
3.2 Revolució de 1905:
La situació econòmica i política ja exposada, s'empitjora pel fracàs en la guerra rus-japonesa. Els productes bàsics i l'augment dels preus van provocar una situació prerevolucionària.
El 1904, es produeixen alguns actes terroristes, el que fa que l'estat autocràtic prengui una posició d'extrema duresa. L'assassinat del ministre d'Interior, Plevhe, i la seva substitució per un home més liberal (Sviatopolsk-Mirsci) fa que hi hagi un acostament entre les autoritats i el poble.
El desembre de 1904 es inicien una sèrie de vagues a Bakú, Moscou i S. Petesburg.
El gener de 1905, una manifestació pacífica dirigida pel pope Gapon, es dirigeix al palau d'hivern del tsar a Petesburg, on demanen millores salarials, en les condicions de treball i la convocatòria d'una Assemblea Constituent. Els cosacs van carregar contra ells ocasionant un gran nombre de víctimes (Diumenge Roig ). A partir d'açí, canvia la visió del tsar com benefactor per la d'un tirà contra el qual es dirigeix l'odi popular.
Aquest fet porta com a conseqüència la generalització de les vagues i les manifestacions, on s'uneixen burgesia i proletariat. A més es produeix la revolta d'algunes unitats militars.
Després del parèntesi de l'estiu, al setembre torna l'ebullició revolucionària. En els manifestos es comprova que les forces d'oposició no tenen finalitats coincidents: la burgesia intenta trobar llibertats polítiques, els obrers millores econòmiques i els camperols el repartiment de terres.
A l'octubre hi ha una vaga de ferrocarrils que paralitza a Rússia, L'atur és total, no hi ha menjar, els preus es disparen i en diverses ciutats es formen barricades i l'oposició aconsegueix el control d'Odessa.
Davant la pressió popular, el tsar nomena primer ministre a Witte (liberal) i fa algunes concessions en el "Manifest d'Octubre", on promet certes llibertats, la creació d'una Duma (assemblea legislativa) i l'ampliació del dret a vot. Després d'aquest primer triomf es produeix la divisió de les forces antizaristas.
Els sectors moderats, propugnen un parlamentarisme a la imatge d'Occident. Mentre els bolxevics anuncien que no participaran en les eleccions per a una Duma sense autèntic poder.
Aprofitant les divergències entre l'oposició, el tsar inicia la repressió. A finals de novembre es deté els líders obrers i es proclama la llei marcial.
La revolució havia acabat. La llei electoral de febrer de 1906 és molt restrictiva (el tsar tenia possibilitat de vet i nomena la meitat dels seus membres). El 1906 tenim la reposició del liberalisme. Witte és substituït per Goremkin, que fa públiques les "lleis de l'Imperi" (el tsar és sagrat). El febrer del 1907 es convoca la 2a Duma ia finals de 1907 es convoca la 3a Duma, que suposa el retorn a orientacions autocràtiques.
3.3 El panorama polític:
A principis de segle tenim ja una oposició clandestina estructurada en diversos partits polítics dels quals els més importants:
Partit constitucional demòcrata (KADET), de tendència liberal. Estarà integrat per terratinents mitjans, tècnics i membres de professions liberals. Són partidaris d'un règim parlamentari, promulgar una constitució i defensar les llibertats públiques. També són partidaris de donar certa autonomia a les nacionalitats.
Partit social revolucionari, la seva base és camperola i la seva manera de societat serà el mir (comunitat camperola). El seu mètode d'acció és el terrorisme.
Partit obrer socialdemòcrata rus (POSDR). Va a néixer al Congrés de Minsk de 1898. La seva ideologia és marxista i la seva base els obrers industrials (proletariat). Des dels seus inicis hi haurà divisió entre els seus membres. En el 2n congrés celebrat a Brussel.les i Londres el 1903, s'oposen els bolxevics (majoria), dirigits per Lenin, als menxevics (minoria), que són marxistes ortodoxos, al front estan Martov i Plekhanov.
Els menxevics defensen la necessitat d'una fase burgesa anterior a la revolució socialista i l'acceptació de la militància de tot el que akati el seu programa. Els bolxevics són partidaris d'una revolució contínua que porti el proletariat al poder, i d'un partit reduït que dirigeixi aquesta revolució.
Lenin revisa les tesis de Marx per aplicar-les al seu país. Les seves idees principals són les següents:
Possibilitat de revolució a Rússia davant la idea de Marx, que seria en un país industrialitzat.Lenin pensa que el proletariat en països més desenvolupats en elevar el nivell de vida, abandona els ideals revolucionaris.
Revolució proletària sense fase burgesa intermèdia, ja que la burgesia russa era incapaç de portar a terme aquesta revolució per la seva debilitat numèrica, política i econòmica. El proletariat, encara que reduït està molt concentrat i és el que pateix les condicions de vida més dures.
El partit ha de ser reduït. Al mateix temps centralitzat i cohesionat, amb membres capaços de tot per defensar les seves idees.
Aportació de intel.lectuals, sent aquests els que façen la teorització socialista (intelligentsia), que crearà la consciència política del proletariat, que serà el que porti a terme la lluita.
L'Estat, com maquinària repressiva ha de desaparèixer, sent substituït pels soviets, sobre els quals ha de recaure tot el poder.
Els llauradors també tenen cabuda en la revolució social, ja que per a que aquesta guanye han de marxar units camperols i proletariat.
3.4 Influència de la guerra a la revolució:
La decisió de Nicolau II d'entrar en guerra serà una altra de les causes de la reciaguda de l'Imperi rus.
El tsar es va veure obligat a entrar en guerra pels llaços diplomàtics i econòmics que li unien a l'Entesa i per no perdre totalment el control dels Balcans.
La guerra va ser impopular des del principi, va suposar l'oposició de tots els sectors cap al tsar.
Rússia va haver d'allistar a 15 milions de soldats nous, als quals no podia equipar. Les conseqüències del mal ensinistrament i equipament són una gran quantitat de morts, desercions i derrotes.
D'altra banda, l'elevat despesa militar suposa la penúria de milers de vides, l'augment d'impostos, l'augment de preus. Tot això va desencadenar un procés vaguístic que acabarà en un procés revolucionari.
3.5 Les revolucions de 1917:
Revolució De Febrer:
La insostenible situació que es vivia a Rússia des de tots els ordres ha de portar com a conseqüència la caiguda del tsarisme.
Al febrer, a causa de la falta de provisions que pateix la capital es van a produir una sèrie de vagues.
El 23 de febrer hi ha una manifestació a la capital, on es criden consignes com "Pau i Pa" i "baix
Els disturbis van en augment. El dia 25 els bolxevics comencen a dirigir la vaga. La policia intenta frenar-los però els cosacs es posen a favor dels manifestants.
El tsar ordena que es deformi la revolta però les tropes del exèrcit es neguen a disparar, i es rebel.len contra els seus caps. El 27, els soldats i els obrers van a confraternitzar, els presos polítics són alliberats. Es va a constituir un Soviet, que aconsegueix formar destacaments d'obrers i soldats, que van a ocupar edificis públics.
Aquest esclat de les masses no només ha sorprès al tsar, sinó també als partits polítics. En aquests moments el Soviet està controlat pels menxevics.
Al mateix temps, els representants de
Dies després, d'acord amb el soviet, s'organitza un govern provisional, presidit pel príncep Luov i format per membres del KADET (Miliukov, Kerenski).
Els menxevics pretenen el desenvolupament de la fase burgesa, que més tard donaria lloc a la revolució. Els bolxevics estan desconcertats perquè els seus principals caps estan a l'exili.
Les tropes que envia el tsar contra la capital no poden arribar, i el tsar que en aquells moments estava en el front, és pressionat perquè abdiqui en el seu germà Miquel, que al seu torn signa la renúncia de abdicació, el mateix dia, el 2 de març.
El govern provisional, que rep cert suport dels Soviet decideix continuar la guerra. A partir d'aquest moment, comencen a arribar les queixes dels soldats (fi de la guerra), dels obrers (jornada de 8 hores, millores salarials), dels pagesos (repartiment de terres) i de les minories nacionalistes (República Federal ).
La burgesia, que s'havia apoderat del poder no està en condicions d'atendre les reivindicacions.
Lenin arriba de l'exili el 3 d'abril i marca l'estratègia a seguir pels bolxevics:
Cap suport al govern
Fi de la guerra imperialista
Creació d'una república de soviets
Nacionalització de la terra i de la banca
A l'abril, pel fet que segueixen les tensions i continuen els mítings d'agitació, va a caure el govern provisional. Es forma un govern de coalició (KADET i menxevics), que planeja continuar la guerra i aconseguir una pau que almenys no sigui desfavorable.
No obstant això, el fracàs de les ofensives i la mala situació econòmica provocarà vagues, al que els patrons responen amb el tancament empresarial (lock-out). Luov va a dimitir al juliol, i es forma un nou govern de coalició presidit per Kerenscy.
El fracàs de l'ofensiva del 3 de juliol era el senyal que esperaven els bolxevics per a l'inici de la insurrecció popular a Petesburg i la posterior presa de poder. El dia 4, el govern crida a tropes lleials del front i prenen el control de la capital. Kerensky acusa els bolxevics de traïdors i els seus líders ingressen a la presó (Kamenev, Trostky). Lenin aconsegueix fugir a Finlàndia.
En aquests moments es produeix el contraatac de les forces contrarevolucionàries:
Hi haurà una campanya de desprestigi contra Lenin
Pressió dels aliats per a que continue la guerra
Kerenski es proposava instaurar una república parlamentària. A Moscou reuneix una Conferència d'Estat, a la qual assisteixen representants dels soviets i antics diputats de les dumes per triar un model d'estat per a Rússia.
Per contra els desordres vindran ara, per part dels conservadors. La dreta i els militars més intransigents (tsaristes) es mostren impacients i pensen que els desordres han de parar.Encapçalats pel general Kornilov, volen instaurar una dictadura política. A inicis d'agost intenten un cop d'estat (mobilitza tropes cap a la capital). El 7 de setembre, Kornilov llança un ultimàtum exigint un nou govern sota la seva direcció.
Kerensky actua amb energia, li destitueix dels seus càrrecs i aconsegueix la mobilització popular contra Kornilov i el suport dels bolxevics, que d'aquesta manera surt de la clandestinitat i comencen a prendre posicions en els soviets (Trostky elegit president del Soviet de Petrograd.
Tot això comporta:
- La resurrecció dels soviets
- La recuperació dels bolxevics
- L'aïllament polític de Kerenski que cada vegada té menys suports
Revolució Bolxevic D'octubre
El setembre Kerensky prepara el Parlament (Consell de
- Restablir el potencial militar
- Establir amb els aliats les condicions de pau
Els bolxevics en total desacord abandonen la sessió. En cas d'un hipotètic aixecament popular, Kerensky ja no trobaria aliats.
El 9 d'octubre Lenin arriba a Petrograd, i al dia següent el Comitè Central Bolxevic decideix preparar la insurrecció armada. Més tard es crea en el Soviet de Petrograd un comitè militar revolucionari dirigit per Trotky, i dissenyen les línies del pla:
Atac des dels barris obrers
Combinació de flota, obrers i unitats de l'exèrcit
-Ocupació de punts clau (estacions, telègrafs, telèfons, ponts ...)
A continuació es aïllaria la capital per evitar l'arribada de forces lleials al govern.
Lenin I Trostky només esperen disposar del suport suficient. El detonant serà la decisió del govern de portar diversos regiments al capdavant . El dia 23, Trostky aconsegueix el suport dels comitès de diverses guarnicions.
El dia 25 comencen les operacions amb l'ocupació de les estacions, arsenals, centrals telefòniques .... Kerensky en no arribar les tropes lleials ha de fugir.
Encara que la revolució es fa amb el lema "tot el poder per als soviets", aquest va a caure realment en un sector d'ells: els bolxevics. El poder el prendrà el Consell de Comissaris del Poble, el president és Lenin (Trostky, AAEE; Stalin, Nacionalitats).
Els bolxevics controlen Petesburg, ara necessiten ser acceptats per tot el país, implantar noves institucions, redreçar l'economia i sortir de la guerra sense pèrdues. A més hauran de fer front a la guerra civil promoguda per l'oposició i recolzada pels seus antics aliats (perill d'expansió del comunisme i pagament de deutes).
Immediatament per donar satisfacció a les masses s'inicien les negociacions de pau. El 2 de desembre s'arriba a un armistici amb els alemanys i se signa
Altres decrets:
Decret sobre la terra, que suspèn la gran propietat agrària
Decret de les nacionalitats
Nacionalització de la banca
En l'àmbit de l'administració s'adopten notables reformes. Es suprimeixen els títols i privilegis de la societat anterior i tots adquireixen la condició de ciutadans de
Els soldats triarien els seus oficials, igualtat de drets de la dona i s'adopta el calendari occidental.
La seguretat del règim queda en mans de Tchek, i la dirigeix Dzerjinski.
Des del triomf d'octubre, els bolxevics han de fer front a l'oposició de forçes interiors i exteriors del país.
A l'interior, els primers focus de resistència apareixen a Ucraïna, on apareixen militars separatistes de tendències tsaristes. Van a organitzar l'exèrcit blanc.
La signatura de la pau amb Alemanya provoca que els partits polítics (KADET, menxevics i socialrrevolucionarios) passin a una oposició activa (insurreccions, atemptats ..). A l'estiu de 1918 el clima és de guerra civil.
L'esclat de la guerra civil obliga els bolxevics a un sistema econòmic anomenat comunisme de guerra. Serà necessari incrementar la producció en tots els ordres.
La guerra civil s'inicia el 1918, en l'exèrcit blanc, al comandament estarà Denikin, que compta amb la col.laboració de les potències estrangeres (Japó, EUA, França i Anglaterra), que li donen suport per:
Intentar mantenir el front oriental
Poder cobrar el deute que tenia Rússia
Evitar la propagació del comunisme
La derrota d'Alemanya i la propagació de focus revolucionaris (Alemanya, Àustria, Hongria ..) fan concebre als bolxevics esperances d'una revolució mundial.
L'exèrcit blanc estava recolzat per camperols descontents (kulaks). Degut a que els seus interessos eren dispars, la seva unió es trenca amb facilitat. L'ajuda estrangera es basava en ajuda financera i serveis de reraguarda.
La guerra té dues fases:
La primera fins a la derrota alemanya i es caracteritza per les grans ofensives de l'exèrcit blanc sobre Moscou. Aquestes ofensives són rebutjades per l'exèrcit roig.
Una segona fase, a partir de 1920, on l'exèrcit roig perfectament organitzat aconsegueix guanyar terreny i recuperar territoris. El 1921, el règim bolxevic controla tot el terra de Rússia, tot i que quedarà aïllada del món.
En aquesta etapa , l'economia serà centralitzada i planificada per l'estat i els seus trets més importants:
L'estat va a controlar els mitjans de producció
L'estat organitza l'activitat econòmica de tots els ciutadans
Política autàrquica a causa del bloqueig exterior
En el pla polític comença la repressió de l'oposició (menxevics) i el règim es va endurir.
3.7 La constitució de l'estat soviètic:
El 1918, els bolxevics van a promulgar una Constitució que no arriba a posar en pràctica per la guerra civil. El text recollia com a forma de govern un estat socialista, sense classes, on el soviet era la cèl lula de poder.
La nova Rússia havia perdut després dels reajustaments territorials en els tractats de pau de 1919; 700.000 quilòmetres quadrats, 28 milions d'habitants, Polònia i les Repúbliques Bàltiques i Finlàndia.
Ucraïna i Bielorússia s'uneixen a Rússia entre els anys 1920 i 1921 fins que el Congrés dels Soviets el desembre de 1922 acorda
domingo, 21 de marzo de 2010
2º Sistemes Bismarkians
2.1 DE LA realpolitik A LA Weltpolitik:
Els problemes que van portar a l'esclat de la Primera Guerra Mundial, es remunten en la majoria dels casos a la política d'expansió territorial i econòmica duta a terme per les potències europees al segle XIX.
Des del congrés de Viena (1815) les relacions internacionals s'havien regit per l'intent d'aconseguir l'equilibri entre les potències europees (Gran Bretanya, França, Àustria i Rússia). Però des de la unificació alemanya (1871) el nou imperi va ocupar el poder al continent i les relacions internacionals van girar al voltant d'Alemanya, sota Bismark.
2.2 La diplomàcia Bismarkiana:
Bismark va encaminar la seva activitat diplomàtica ha prevenir la creació de coalicions antialemanyes i es va convertir en l'àrbitre de la diplomàcia europea. El seu interès principal era l'aïllament de França, per evitar la revenja per la pèrdua d'Alsàcia i Lorena el 1870. Amb aquesta finalitat va construir un sistema d'aliances entorn a Alemanya amb el que va portar en prime lloc a Àustria - Hongria i Rússia, estats amb els que va formar l'Entesa dels tres emperadors (1873), que és el començament del primer sistema bismarkià (1873 - 1878).
Però la rivalitat entre Àustria - Hongria i Rússia per la pretensió d'ambdós estats d'estendre la seva influència en els Balcans, va conferir inestabilitat a aquests tractats. Per això va buscar nous aliats, com Itàlia, i va mantenir gràcies a la seva habilitat diplomàtica un pacte de neutralitat amb Rússia.
En el segon sistema (1879 - 1885), la diplomàcia bismarkiana aconsegueix el 1879 la formació de la duplicitat Aliança (Àustria - Hongria i Alemanya) i el 1881 l'acord o Lliga dels Tres Emperadors (Alemanya, Àustria - Hongria i Rússia).
I el 1882 es va signar la Triple Aliança amb Àustria - Hongria i Itàlia. Aquesta Triple Aliança (la triplica) va durar fins 1914. Altres tractats bilaterals com el tractat de Reassegurança germànic - rus de 1887 o els tractats mediterranis (on participa Espanya) van ser acords sempre secrets i defensius, cosa que va contribuir a augmentar els mutus recels entre nacions.
Els sistemes bismarkianos, així com la presidència de congressos internacionals (el del 1878 per solucionar la qüestió dels Balcans i el de 1885 per solucionar la qüestió colonial), permeten mantenir els eixos de la seva diplomàcia que és el caràcter central d'Alemanya a la diplomàcia europea i l'aïllament de França juntament amb les bones relacions amb Rússia i Gran Bretanya i el suport de l'imperi austro - hongarès en el seu desplaçament cap als Balcans.
2.3 La política exterior de Guillem II:
A partir de 1890, l'emperador Guillem II va iniciar la Weltpolitik o política mundial amb l'objectiu de conquerir un imperi colonial.
L'aïllament francès va quedar en un segon pla i la prioritat va passar a ser la competència amb el Regne Unit per el lideratge mundial. La rivalitat econòmica va ser un element més que incentivar una política de rearmament, centrada en la competència naval d'ambdós països. La creació d'una potent marina de guerra que competís amb la britànica i la petició de participar en el repartiment dels territoris colonials són els millors exponents del canvi de política.
Aquesta política naval simbolitza la intenció d'Alemanya de ser una potència mundial i el que permetria el desenvolupament de la Weltpolitic.
2.4 La formació dels dos blocs:
Des de la darrera dècada del segle XIX, van augmentar les tensions colonials i continentals, el que va alimentar la tensió prebèl · lica. Les discrepàncies entre les potències van conduir a la formació de noves aliances o compromisos de col • laboració política i ajuda mútua davant possibles atacs. D'aquesta manera les potències europees es van alinear en dos blocs enfrontats: la Triple Aliança i la Triple Entesa.
2.5 Blocs enfrontats:
La Triple Aliança estava constituïda per Alemanya, Àustria - Hongria i Itàlia i es va formar el 1882. L'interès alemany per influir en els Balcans i des d'açí controlar l'imperi otomà va dur a Guillem II a recolzar els interessos austro - hongaresos en aquesta zona i propiciar les inversions de capital alemany en aquesta zona.
Itàlia es va decidir a formar part d'aquesta aliança només per satisfer els seus interessos amb la pretensió d'obtenir els territoris austríacs de parla italiana (Trieste, Trentino i Fiurner). I també per assegurar els seus interessos colonials al nord d'Àfrica, que xocaven amb els francesos , el que va fer que la seva participació fos controvertida.
La formació de la Triple Entesa també es remunta a finals del segle XIX. França i Rússia que s'havien anat aproximant políticament, van iniciar una aliança el 1891 i gràcies al suport financer francès va permetre l'inici de la industrialització russa.
El 1904, França i el Regne Unit van signar un acord de colonització l'Entente Cordiale, que va suposar la superació de les disputes colonials sobre el nord d'Àfrica. Egipte va quedar sota domini britànic i en compensació al Regne Unit concedia suport diplomàtic a França al Marroc. Posteriorment es va adherir l'imperi rus, signant-se la Triple Entesa el 1907 formada pel Regne Unit, França i Rússia. Amb la incorporació del Regne Unit a un sistema d'aliances continental, es trencava el tradicional aïllament britànic. La consolidació dels blocs obligava a totes les potències a intervenir en qualsevol fricció localitzada que es produís, d'aquesta manera les tensions i crisis que van sorgir en els anys anteriors al 1914 van ser caldejant l'ambient prebèl.lic i preparant el camí cap a la guerra.
2.6 Les crisis colonials: Els conflictes anteriors al 1914 més greus es van produir al nord d'Àfrica, Marroc i en el mateix cor europeu en els Balcans. Es van tractar de conflictes de caràcter limitat, però que van tenir un abast general a causa de les aliances.
Al Marroc es van succeir dos conflictes que van tenir com a protagonista l'emperador Guillem II, que pretenia trencar l'aliança franco - anglesa. El 1905, Guillem II desembarcament a Tànger i es va proclamar defensor de la independència marroquina. Això va provocar un conflicte que es va solucionar a la Conferència d'Algesires (1906) reconeixent les possessions d'Espanya al Rif i les pretensions de França d'establir un protectorat al Marroc. El 1911, va esclatar la segona marroquina quan el cuirassat alemany Pather va entrar al port Afegir, com a prova de força contra la intromissió francesa a l'interior del Marroc, exigint compensacions territorials i concessions mineres.
La crisi es va saldar amb la cessió a Alemanya d'una part del Congo francès i el reconeixement del protectorat francès i espanyol sobre el territori marroquí. Les ofensives alemanyes al Marroc van provocar el reforçament de l'aliança anglo - francès, l'aïllament alemany i l'agreujament de les tensions franc - alemanyes. Els Balcans estaven sota el domini de l'imperi otomà, des del segle XVI, però el declivi turc durant el segle XIX va propiciar que Sèrbia, Grècia, Romania i Bulgària fossin aconseguint la independència dels imperis austro - hongaresos i rus intentessin influir a la zona .
Els interessos enfrontats de russos que volien controlar la sortida al Mediterrani i els Dardaneros i austro - hongaresos que tenien en l'àrea balcànica el seu principal mercat, va ser una important causa de tensió en els Balcans des del segle XIX.
Un altre motiu de fricció va ser l'aspiració de Sèrbia d'unir tots els eslaus del sud i formar la Gran Sèrbia part dels quals vivien a la zona de Bòsnia - Hercegovina, annexionada a l'imperi austro - hongarès el 1908. El Congrés de Berlín de 1878 va ratificar la presència d'Àustria - Hongria en aquesta zona, a l'encomanar l'administració de Bòsnia - Hercegovina i annexionar a l'Imperi el 1908 malgrat les protestes de les protestes de Rússia i Sèrbia, gràcies al suport o suport prestat per Alemanya. Van sorgir nous conflictes, les anomenades Guerres Balcàniques de 1912 i 1913.
La primera guerra va enfrontar a la Lliga Balcànica (Sèrbia, Bulgària i Grècia) eamb suport de Rússia contra Turquia.
Els països de la lliga van aconseguir la victòria i es van repartir els territoris de la península balcànica ocupats per Turquia, Bulgària va resultar molt beneficiada aconseguint tenir sortida al mar Egeu i Rússia va augmentar la seva influència a la zona. La segona va enfrontar entre si els estats vencedors de la primera.
Bulgària recolzada per Àustria - Hongria va atacar a Sèrbia i Grècia que van ser auxiliats per Rússia. Bulgària va ser derrotada i part del seu territori es va repartir entre la resta dels estats balcànics. Es va produir l'ampliació territorial de Sèrbia i la creació d'Albània que va impedir que els serbis aconseguissin una sortida al mar.
2.7 El rearmament material i moral:
La guerra no va estar provocada només per la formació de blocs i la proliferació de conflictes. Altres factors van ser la cursa armamentística, que propici el rearmament de les principals potències i la legitimació i propagandística de l'bel.licisme, a través de la premsa, de la literatura i sobretot dels fets i gestos dels dirigents polític.
2.8 E l rearmament armamentístic:
Des de la primera guerra balcànica els estats europeus van accelerar la seva política de rearmament.
La magnitud de l'exèrcit es va duplicar entre 1889 i 1914, alhora que noves armes: cuirassats, submarins, artilleria pesada, canons, metralladores, avions, carros de combat, ràdio.
Igualment la implantació del servei militar va permetre la ràpida mobilització dels efectius militars.
2.9 La legitimació ideològica:
Per justificar l'augment de la despesa militar dels exèrcits pressionen els governs i l'opinió pública.
La premsa i la literatura de l'època divulga la idea de la imminència de la guerra, apel.lant al nacionalisme, contra el perill enemic, contribuint a crear un estat d'opinió favorable i d'entusiasme patriòtic cap a la guerra. El patriotisme nacionalista es va intensificar. Aquesta és sens dubte la raó per la qual l'esclat de la guerra no va trobar a penes resistència.
Entre les poques veus que van alertar contra la guerra, es trobaven els partits socialistes i la Segona Internacional.
El 1915 la Internacional Socialista va proclamar el manifest de Zimuerwald que era un dur al.legat contra la guerra, però les seves tesis pacifistes no van tenir força suficient per aturar el conflicte.
Els problemes que van portar a l'esclat de la Primera Guerra Mundial, es remunten en la majoria dels casos a la política d'expansió territorial i econòmica duta a terme per les potències europees al segle XIX.
Des del congrés de Viena (1815) les relacions internacionals s'havien regit per l'intent d'aconseguir l'equilibri entre les potències europees (Gran Bretanya, França, Àustria i Rússia). Però des de la unificació alemanya (1871) el nou imperi va ocupar el poder al continent i les relacions internacionals van girar al voltant d'Alemanya, sota Bismark.
2.2 La diplomàcia Bismarkiana:
Bismark va encaminar la seva activitat diplomàtica ha prevenir la creació de coalicions antialemanyes i es va convertir en l'àrbitre de la diplomàcia europea. El seu interès principal era l'aïllament de França, per evitar la revenja per la pèrdua d'Alsàcia i Lorena el 1870. Amb aquesta finalitat va construir un sistema d'aliances entorn a Alemanya amb el que va portar en prime lloc a Àustria - Hongria i Rússia, estats amb els que va formar l'Entesa dels tres emperadors (1873), que és el començament del primer sistema bismarkià (1873 - 1878).
Però la rivalitat entre Àustria - Hongria i Rússia per la pretensió d'ambdós estats d'estendre la seva influència en els Balcans, va conferir inestabilitat a aquests tractats. Per això va buscar nous aliats, com Itàlia, i va mantenir gràcies a la seva habilitat diplomàtica un pacte de neutralitat amb Rússia.
En el segon sistema (1879 - 1885), la diplomàcia bismarkiana aconsegueix el 1879 la formació de la duplicitat Aliança (Àustria - Hongria i Alemanya) i el 1881 l'acord o Lliga dels Tres Emperadors (Alemanya, Àustria - Hongria i Rússia).
I el 1882 es va signar la Triple Aliança amb Àustria - Hongria i Itàlia. Aquesta Triple Aliança (la triplica) va durar fins 1914. Altres tractats bilaterals com el tractat de Reassegurança germànic - rus de 1887 o els tractats mediterranis (on participa Espanya) van ser acords sempre secrets i defensius, cosa que va contribuir a augmentar els mutus recels entre nacions.
Els sistemes bismarkianos, així com la presidència de congressos internacionals (el del 1878 per solucionar la qüestió dels Balcans i el de 1885 per solucionar la qüestió colonial), permeten mantenir els eixos de la seva diplomàcia que és el caràcter central d'Alemanya a la diplomàcia europea i l'aïllament de França juntament amb les bones relacions amb Rússia i Gran Bretanya i el suport de l'imperi austro - hongarès en el seu desplaçament cap als Balcans.
2.3 La política exterior de Guillem II:
A partir de 1890, l'emperador Guillem II va iniciar la Weltpolitik o política mundial amb l'objectiu de conquerir un imperi colonial.
L'aïllament francès va quedar en un segon pla i la prioritat va passar a ser la competència amb el Regne Unit per el lideratge mundial. La rivalitat econòmica va ser un element més que incentivar una política de rearmament, centrada en la competència naval d'ambdós països. La creació d'una potent marina de guerra que competís amb la britànica i la petició de participar en el repartiment dels territoris colonials són els millors exponents del canvi de política.
Aquesta política naval simbolitza la intenció d'Alemanya de ser una potència mundial i el que permetria el desenvolupament de la Weltpolitic.
2.4 La formació dels dos blocs:
Des de la darrera dècada del segle XIX, van augmentar les tensions colonials i continentals, el que va alimentar la tensió prebèl · lica. Les discrepàncies entre les potències van conduir a la formació de noves aliances o compromisos de col • laboració política i ajuda mútua davant possibles atacs. D'aquesta manera les potències europees es van alinear en dos blocs enfrontats: la Triple Aliança i la Triple Entesa.
2.5 Blocs enfrontats:
La Triple Aliança estava constituïda per Alemanya, Àustria - Hongria i Itàlia i es va formar el 1882. L'interès alemany per influir en els Balcans i des d'açí controlar l'imperi otomà va dur a Guillem II a recolzar els interessos austro - hongaresos en aquesta zona i propiciar les inversions de capital alemany en aquesta zona.
Itàlia es va decidir a formar part d'aquesta aliança només per satisfer els seus interessos amb la pretensió d'obtenir els territoris austríacs de parla italiana (Trieste, Trentino i Fiurner). I també per assegurar els seus interessos colonials al nord d'Àfrica, que xocaven amb els francesos , el que va fer que la seva participació fos controvertida.
La formació de la Triple Entesa també es remunta a finals del segle XIX. França i Rússia que s'havien anat aproximant políticament, van iniciar una aliança el 1891 i gràcies al suport financer francès va permetre l'inici de la industrialització russa.
El 1904, França i el Regne Unit van signar un acord de colonització l'Entente Cordiale, que va suposar la superació de les disputes colonials sobre el nord d'Àfrica. Egipte va quedar sota domini britànic i en compensació al Regne Unit concedia suport diplomàtic a França al Marroc. Posteriorment es va adherir l'imperi rus, signant-se la Triple Entesa el 1907 formada pel Regne Unit, França i Rússia. Amb la incorporació del Regne Unit a un sistema d'aliances continental, es trencava el tradicional aïllament britànic. La consolidació dels blocs obligava a totes les potències a intervenir en qualsevol fricció localitzada que es produís, d'aquesta manera les tensions i crisis que van sorgir en els anys anteriors al 1914 van ser caldejant l'ambient prebèl.lic i preparant el camí cap a la guerra.
2.6 Les crisis colonials: Els conflictes anteriors al 1914 més greus es van produir al nord d'Àfrica, Marroc i en el mateix cor europeu en els Balcans. Es van tractar de conflictes de caràcter limitat, però que van tenir un abast general a causa de les aliances.
Al Marroc es van succeir dos conflictes que van tenir com a protagonista l'emperador Guillem II, que pretenia trencar l'aliança franco - anglesa. El 1905, Guillem II desembarcament a Tànger i es va proclamar defensor de la independència marroquina. Això va provocar un conflicte que es va solucionar a la Conferència d'Algesires (1906) reconeixent les possessions d'Espanya al Rif i les pretensions de França d'establir un protectorat al Marroc. El 1911, va esclatar la segona marroquina quan el cuirassat alemany Pather va entrar al port Afegir, com a prova de força contra la intromissió francesa a l'interior del Marroc, exigint compensacions territorials i concessions mineres.
La crisi es va saldar amb la cessió a Alemanya d'una part del Congo francès i el reconeixement del protectorat francès i espanyol sobre el territori marroquí. Les ofensives alemanyes al Marroc van provocar el reforçament de l'aliança anglo - francès, l'aïllament alemany i l'agreujament de les tensions franc - alemanyes. Els Balcans estaven sota el domini de l'imperi otomà, des del segle XVI, però el declivi turc durant el segle XIX va propiciar que Sèrbia, Grècia, Romania i Bulgària fossin aconseguint la independència dels imperis austro - hongaresos i rus intentessin influir a la zona .
Els interessos enfrontats de russos que volien controlar la sortida al Mediterrani i els Dardaneros i austro - hongaresos que tenien en l'àrea balcànica el seu principal mercat, va ser una important causa de tensió en els Balcans des del segle XIX.
Un altre motiu de fricció va ser l'aspiració de Sèrbia d'unir tots els eslaus del sud i formar la Gran Sèrbia part dels quals vivien a la zona de Bòsnia - Hercegovina, annexionada a l'imperi austro - hongarès el 1908. El Congrés de Berlín de 1878 va ratificar la presència d'Àustria - Hongria en aquesta zona, a l'encomanar l'administració de Bòsnia - Hercegovina i annexionar a l'Imperi el 1908 malgrat les protestes de les protestes de Rússia i Sèrbia, gràcies al suport o suport prestat per Alemanya. Van sorgir nous conflictes, les anomenades Guerres Balcàniques de 1912 i 1913.
La primera guerra va enfrontar a la Lliga Balcànica (Sèrbia, Bulgària i Grècia) eamb suport de Rússia contra Turquia.
Els països de la lliga van aconseguir la victòria i es van repartir els territoris de la península balcànica ocupats per Turquia, Bulgària va resultar molt beneficiada aconseguint tenir sortida al mar Egeu i Rússia va augmentar la seva influència a la zona. La segona va enfrontar entre si els estats vencedors de la primera.
Bulgària recolzada per Àustria - Hongria va atacar a Sèrbia i Grècia que van ser auxiliats per Rússia. Bulgària va ser derrotada i part del seu territori es va repartir entre la resta dels estats balcànics. Es va produir l'ampliació territorial de Sèrbia i la creació d'Albània que va impedir que els serbis aconseguissin una sortida al mar.
2.7 El rearmament material i moral:
La guerra no va estar provocada només per la formació de blocs i la proliferació de conflictes. Altres factors van ser la cursa armamentística, que propici el rearmament de les principals potències i la legitimació i propagandística de l'bel.licisme, a través de la premsa, de la literatura i sobretot dels fets i gestos dels dirigents polític.
2.8 E l rearmament armamentístic:
Des de la primera guerra balcànica els estats europeus van accelerar la seva política de rearmament.
La magnitud de l'exèrcit es va duplicar entre 1889 i 1914, alhora que noves armes: cuirassats, submarins, artilleria pesada, canons, metralladores, avions, carros de combat, ràdio.
Igualment la implantació del servei militar va permetre la ràpida mobilització dels efectius militars.
2.9 La legitimació ideològica:
Per justificar l'augment de la despesa militar dels exèrcits pressionen els governs i l'opinió pública.
La premsa i la literatura de l'època divulga la idea de la imminència de la guerra, apel.lant al nacionalisme, contra el perill enemic, contribuint a crear un estat d'opinió favorable i d'entusiasme patriòtic cap a la guerra. El patriotisme nacionalista es va intensificar. Aquesta és sens dubte la raó per la qual l'esclat de la guerra no va trobar a penes resistència.
Entre les poques veus que van alertar contra la guerra, es trobaven els partits socialistes i la Segona Internacional.
El 1915 la Internacional Socialista va proclamar el manifest de Zimuerwald que era un dur al.legat contra la guerra, però les seves tesis pacifistes no van tenir força suficient per aturar el conflicte.
martes, 9 de febrero de 2010
1º Imperialisme colonial
1º Imperialisme Colonial
1.1 Regne Unit
Va ser el més extens de tots, va començar a formar-se en el segle XVIII, però va arribar a la maduresa durant el llarg regnat de Victoria (1837-1901), impulsat per l'acció dels seus ministres Disraeli i Chamberlain. Fins aleshores havia controlat fonamentalment territoris costaners o illes amb clares aspiracions comercials o estratègiques. Alguns d'ells havien pertangut a França, Holanda o Espanya: El Cap al Sud d'Àfrica, l'illa de Ceilan a l'Índic, Malta i Corfú a la Mediterrània, Gibraltar i Santa Elena a l'Atlàntic, etc. La derrota de Napoleó va reforçar la seva posició dominant.
Àsia:
La constitució de l'imperi britànic a Àsia va ser primerenca, el 1885 ja s'ha completat. L'Índia va ser sens dubte el domini més important. Es tractava d'una colònia d'explotació administrada des de 1777 per la Companyia de les Índies Orientals. Es va convertir en la principal subministradora de matèries primeres (cotó, jute, te, etc.). Constituïda en l'eix de l'imperi, la construcció del canal del Suez agilitzar de manera notable les relacions amb la metròpoli. Per mantenir protegida dels territoris colonials d'altres potències Gran Bretanya va crear al seu voltant una sèrie d'estats tap, com Balutxistan (a l'actual Pakistan) o Afganistan.Arran de la revolta dels sipais, soldats indis al servei de la Gran Bretanya, la Corona va prendre directament el govern de l'Índia que havia estat dirigit per l'esmentada Cia. de les Índies Orientals
Altres àrees de domini britànic a Àsia van ser Malacca i Singapur; aquesta es va convertir en un punt estratègic en les rutes marítimes. Birmània, que havia constituït un protectorat semiindependents va ser annexionada el 1885, el que va suposar la creació d'una via terrestre cap a la Xina.A la Xina, que va conservar nominalment la independència, amplia la seva influència després del tractat de Nanquín (1842) que va posar fi a la "Guerra de l'Opi".
A partir de llavors la Xina es va veure obligada a cedir Hong Kong ia obrir cinc ports costaners al comerç exterior. Això va donar pas als anomenats "Tractats desiguals" que no només van permetre les ingerències britàniques en els assumptes xinesos, sinó també les d'altres potències com França i Estats Units. Més tard, el 1860, pel Tractat de Tiento-No obstant, el gran imperi asiàtic va haver de transigir en l'obertura d'altres onze ports
Mediterrània:
Al controlar una sèrie de colònies que jalonaven el camí cap a l'Índia una vegada obert el Canal de Suez. Des de Gibraltar es van succeir Malta i Suez. Aviat va intervenir a Egipte que encara que va conservar nominalment la seva independència en realitat va ser controlat per francesos i britànics.
Àfrica:
A l'Àfrica va avançar des del sud (del Cap) intentant enllaçar amb el Sudan. Cecil Rhodes es va annexionar els territoris que porten el seu nom (Rhodèsia), avui repartits entre Zimbabwe i Zàmbia.En aquesta progressió cap al nord xocarà amb els bòers, pobladors d'origen holandès establerts en Transvaal i Orange així com amb la població zulu a la qual va vèncer el 1879. Amb aquesta conquesta va impedir que Portugal pogués progressar d'oest a est i unir les seves colònies d'Angola i Moçambic..
Aquesta expansió es va completar amb la incorporació de Nigèria, part de Somàlia (1884), Kenya i Uganda.En el control de la vall del Nil va xocar contra l'altra gran potència imperialista d'Àfrica: França.
Un cop allunyat el perill d'una guerra entre ambdues potències després del "Incident de Fachoda" (al Sudan), l'Imperi Britànic es va apoderar d'una de les àrees més riques d'Àfrica: el sud, pròdig en or i diamants, i la vall del Nil (Egipte i Sudan), amb les seves fèrtils conreus de cotó. El seu control li va permetre a més protegir les principals rutes que conduïen a l'Índia.
Oceania:
Nova Zelanda va ser convertida en colònia britànica el 1841 quedant la seva població indígena, els maoris, sota la sobirania de la metròpoli. Austràlia va ser utilitzada durant gran part del segle XIX com a presó on eren destinats determinats convictes.
Aquests dominis es van completar amb alguns arxipèlags del Pacífic.
La penetració europea es va realitzar seguint les pautes de formació de colònies de poblament que van servir de drenatge als excedents demogràfics britànics i del nord d'Europa, provocant en molts casos la gairebé total desaparició de les poblacions indígenes.
Amèrica:
Canadà arredonir aquest imperi universal. Va ser convertida en domini el 1867 li és atorgat un ampli grau d'autonomia. Hondures, Jamaica o Guaiana constituir així mateix possessions britàniques.
1.2 França
L´imperi françés:
Va constituir en el segle XIX, després del britànic, el segon gran imperi en importància i extensió. El seu més significat impulsor va ser Jules Ferry que va intentar mitjançant la política imperialista contrarestar la derrota infringida pels prussians el 1870 i estimular l'autoestima nacionalista francesa. Al començament de la centúria les possessions ultramarines de França es centraven en les Antilles i algunes places de l'Índia.
A mitjan segle els territoris sota el seu domini es van incrementar i s'estenien per tot el món:
A l'Àfrica:
El 1847 va conquerir Algèria, centre dels dominis del nord-oest del continent. Posteriorment, el 1881, va conquistar Tunísia i el 1905 va establir un protectorat al Marroc amb l'oposició d'Alemanya, provocant dues crisis que van estar a punt de desembocar en un conflicte bèl • lic de caràcter internacional.
El territori conegut com a Congo francès (l'altre seria el belga) va ser declarat colònia el 1881, però va perdre influència a Egipte i Sudan, tots dos territoris van caure sota el domini britànic. Al centre del continent posseïa Senegal, Guinea, Costa d'Ivori, Benín (Dahomey) i el Txad.
El 1898 va aconseguir Madagascar, però després de l'incident de Fachoda amb els britànics va abandonar el projecte d'unir els extrems Est i Oest del continent que li haguessin permès obrir-se als oceans Atlàntic i Índic a través del Sudan.
A més dels problemes amb Gran Bretanya, l'expansió francesa per Àfrica no va estar exempta d'entrebancs amb altres potències, com és el cas d'Alemanya. En un desig de rescabalar-se de la pèrdua del Sudan (després de Fachoda) projectar controlar tot el Magrib (especialment Marroc), però va entrar en col.lisió amb Alemanya, donant origen a la crisi de 1905 que seria, resolta després de la Conferència d'Algesires (1906 ).El 1911 es va desencadenar entre les dues potències un nou conflicte que es va saldar amb la concessió de l'ampliació del territori de Camerun en benefici d'Alemanya. Aquestes desavinences cal emmarcar-les en el clima de tensió que vivia la política internacional en l'avantsala de la Primera Guerra Mundial.
A Àsia:
Va conquerir Indoxina: Birmània, Laos, Tailàndia, Vietnam (Annam i Tonquín), Cambodja i Malàisia, formant amb ells la "Unió Indoxina". Va intervenir a la Xina aconseguint tracte de favor per al comerç a través dels anomenats "Tractats desiguals".
A oceanía:
Va dòminar Nova Caledònia i altres illes del Pacífic.
A Amèrica:
Va controlar a l'oceà Pacífic Tahití i les Illes Marqueses i l'arxipèlag de Miquelon al Canadà. A l'Amèrica del sud controlar la Guaiana.
Altres imperis europeus:
1.3 Rússia:
No es va projectar fora del seu propi àmbit geogràfic i va buscar la seva expansió terrestre per Àsia seguint la tradició iniciada al segle XVI.L'acció expansiva russa en el segle XIX es va dirigir en tres direccions:incorporació de les terres al sud del Caucas, zona costanera del Pacífic (Vladivostok), Turquestan i Pamir. En l'intent de domini de Manxúria, Rússia serà derrotada per Japó el 1905.
1.4 Alemanya i Itàlia:
Els dos països, ocupats en el seu procés d'unitat nacional, es van incorporar tardanament a l'empresa imperialista.Alemanya va aconseguir annexionar després de la Conferència de Berlín algunes possessions africanes: Togo, Camerun i Tanganyika, a Oceania: Nova Guinea i les illes de Bismarck, Marianes i Carolines (aquestes últimes comprades a Espanya per Guillem II el 1899).Itàlia va ocupar una sèrie de territoris africans: Eritrea, la costa somali de l'oceà Índic, però va ser derrotada a Adua (Abissínia). Més tard va prendre Trípoli i la Cirenaica (en l'actual Líbia) a Turquia.
1.5 Bèlgica:
Es va assegurar el domini de la conca del Congo que després del Congrés de Berlín el 1885 va ser incorporat a la sobirania personal del rei Leopold II.
Portugal i Espanya:
Portugal reafirmar i va assegurar la seva presència a Angola i Moçambic, però el seu projecte d'unir tots dos territoris fracassar.Espanya, després d'una guerra amb USA, va perdre el 1898 les seves colònies de Cuba, Puerto Rico, Guam (Oest del Oceà Pacífic) i Filipines. No obstant això, va conservar a l'Àfrica Occidental Ifni, Rio Muni i Fernando Poo.
1.6 Estats Units:
Després de la Guerra de Secessió (1861-1865) van iniciar la seva expansió colonial amb la compra d'Alaska a Rússia i la guerra amb Espanya (1898), que li va conferir el domini del Carib (Puerto Rico) i la influència sobre Cuba. A Àsia va arrabassar Filipines a Espanya.No obstant això, gran part de l'acció imperialista dels EUA es va concentrar en la conquesta dels enormes territoris situats a l'oest de les primigènies 13 Colònies. El procés va assolir el seu màxim apogeu en el període comprès entre 1860 i 1890, concloent amb la derrota de la resistència aborigen.No obstant l'imperialisme nord-americà es va fonamentar no tant en l'ocupació de territoris fos el seu àmbit geogràfic com en el control econòmic que va exercir sobre tot el continent americà.
1.7 Japó:
Després de la Revolució Meiji i la seva ràpida industrialització s'annexiona diversos territoris asiàtics: Formosa i Corea a costa de la Xina. Més tard ho farà amb Manxúria.
1.1 Regne Unit
Va ser el més extens de tots, va començar a formar-se en el segle XVIII, però va arribar a la maduresa durant el llarg regnat de Victoria (1837-1901), impulsat per l'acció dels seus ministres Disraeli i Chamberlain. Fins aleshores havia controlat fonamentalment territoris costaners o illes amb clares aspiracions comercials o estratègiques. Alguns d'ells havien pertangut a França, Holanda o Espanya: El Cap al Sud d'Àfrica, l'illa de Ceilan a l'Índic, Malta i Corfú a la Mediterrània, Gibraltar i Santa Elena a l'Atlàntic, etc. La derrota de Napoleó va reforçar la seva posició dominant.
Àsia:
La constitució de l'imperi britànic a Àsia va ser primerenca, el 1885 ja s'ha completat. L'Índia va ser sens dubte el domini més important. Es tractava d'una colònia d'explotació administrada des de 1777 per la Companyia de les Índies Orientals. Es va convertir en la principal subministradora de matèries primeres (cotó, jute, te, etc.). Constituïda en l'eix de l'imperi, la construcció del canal del Suez agilitzar de manera notable les relacions amb la metròpoli. Per mantenir protegida dels territoris colonials d'altres potències Gran Bretanya va crear al seu voltant una sèrie d'estats tap, com Balutxistan (a l'actual Pakistan) o Afganistan.Arran de la revolta dels sipais, soldats indis al servei de la Gran Bretanya, la Corona va prendre directament el govern de l'Índia que havia estat dirigit per l'esmentada Cia. de les Índies Orientals
Altres àrees de domini britànic a Àsia van ser Malacca i Singapur; aquesta es va convertir en un punt estratègic en les rutes marítimes. Birmània, que havia constituït un protectorat semiindependents va ser annexionada el 1885, el que va suposar la creació d'una via terrestre cap a la Xina.A la Xina, que va conservar nominalment la independència, amplia la seva influència després del tractat de Nanquín (1842) que va posar fi a la "Guerra de l'Opi".
A partir de llavors la Xina es va veure obligada a cedir Hong Kong ia obrir cinc ports costaners al comerç exterior. Això va donar pas als anomenats "Tractats desiguals" que no només van permetre les ingerències britàniques en els assumptes xinesos, sinó també les d'altres potències com França i Estats Units. Més tard, el 1860, pel Tractat de Tiento-No obstant, el gran imperi asiàtic va haver de transigir en l'obertura d'altres onze ports
Mediterrània:
Al controlar una sèrie de colònies que jalonaven el camí cap a l'Índia una vegada obert el Canal de Suez. Des de Gibraltar es van succeir Malta i Suez. Aviat va intervenir a Egipte que encara que va conservar nominalment la seva independència en realitat va ser controlat per francesos i britànics.
Àfrica:
A l'Àfrica va avançar des del sud (del Cap) intentant enllaçar amb el Sudan. Cecil Rhodes es va annexionar els territoris que porten el seu nom (Rhodèsia), avui repartits entre Zimbabwe i Zàmbia.En aquesta progressió cap al nord xocarà amb els bòers, pobladors d'origen holandès establerts en Transvaal i Orange així com amb la població zulu a la qual va vèncer el 1879. Amb aquesta conquesta va impedir que Portugal pogués progressar d'oest a est i unir les seves colònies d'Angola i Moçambic..
Aquesta expansió es va completar amb la incorporació de Nigèria, part de Somàlia (1884), Kenya i Uganda.En el control de la vall del Nil va xocar contra l'altra gran potència imperialista d'Àfrica: França.
Un cop allunyat el perill d'una guerra entre ambdues potències després del "Incident de Fachoda" (al Sudan), l'Imperi Britànic es va apoderar d'una de les àrees més riques d'Àfrica: el sud, pròdig en or i diamants, i la vall del Nil (Egipte i Sudan), amb les seves fèrtils conreus de cotó. El seu control li va permetre a més protegir les principals rutes que conduïen a l'Índia.
Oceania:
Nova Zelanda va ser convertida en colònia britànica el 1841 quedant la seva població indígena, els maoris, sota la sobirania de la metròpoli. Austràlia va ser utilitzada durant gran part del segle XIX com a presó on eren destinats determinats convictes.
Aquests dominis es van completar amb alguns arxipèlags del Pacífic.
La penetració europea es va realitzar seguint les pautes de formació de colònies de poblament que van servir de drenatge als excedents demogràfics britànics i del nord d'Europa, provocant en molts casos la gairebé total desaparició de les poblacions indígenes.
Amèrica:
Canadà arredonir aquest imperi universal. Va ser convertida en domini el 1867 li és atorgat un ampli grau d'autonomia. Hondures, Jamaica o Guaiana constituir així mateix possessions britàniques.
1.2 França
L´imperi françés:
Va constituir en el segle XIX, després del britànic, el segon gran imperi en importància i extensió. El seu més significat impulsor va ser Jules Ferry que va intentar mitjançant la política imperialista contrarestar la derrota infringida pels prussians el 1870 i estimular l'autoestima nacionalista francesa. Al començament de la centúria les possessions ultramarines de França es centraven en les Antilles i algunes places de l'Índia.
A mitjan segle els territoris sota el seu domini es van incrementar i s'estenien per tot el món:
A l'Àfrica:
El 1847 va conquerir Algèria, centre dels dominis del nord-oest del continent. Posteriorment, el 1881, va conquistar Tunísia i el 1905 va establir un protectorat al Marroc amb l'oposició d'Alemanya, provocant dues crisis que van estar a punt de desembocar en un conflicte bèl • lic de caràcter internacional.
El territori conegut com a Congo francès (l'altre seria el belga) va ser declarat colònia el 1881, però va perdre influència a Egipte i Sudan, tots dos territoris van caure sota el domini britànic. Al centre del continent posseïa Senegal, Guinea, Costa d'Ivori, Benín (Dahomey) i el Txad.
El 1898 va aconseguir Madagascar, però després de l'incident de Fachoda amb els britànics va abandonar el projecte d'unir els extrems Est i Oest del continent que li haguessin permès obrir-se als oceans Atlàntic i Índic a través del Sudan.
A més dels problemes amb Gran Bretanya, l'expansió francesa per Àfrica no va estar exempta d'entrebancs amb altres potències, com és el cas d'Alemanya. En un desig de rescabalar-se de la pèrdua del Sudan (després de Fachoda) projectar controlar tot el Magrib (especialment Marroc), però va entrar en col.lisió amb Alemanya, donant origen a la crisi de 1905 que seria, resolta després de la Conferència d'Algesires (1906 ).El 1911 es va desencadenar entre les dues potències un nou conflicte que es va saldar amb la concessió de l'ampliació del territori de Camerun en benefici d'Alemanya. Aquestes desavinences cal emmarcar-les en el clima de tensió que vivia la política internacional en l'avantsala de la Primera Guerra Mundial.
A Àsia:
Va conquerir Indoxina: Birmània, Laos, Tailàndia, Vietnam (Annam i Tonquín), Cambodja i Malàisia, formant amb ells la "Unió Indoxina". Va intervenir a la Xina aconseguint tracte de favor per al comerç a través dels anomenats "Tractats desiguals".
A oceanía:
Va dòminar Nova Caledònia i altres illes del Pacífic.
A Amèrica:
Va controlar a l'oceà Pacífic Tahití i les Illes Marqueses i l'arxipèlag de Miquelon al Canadà. A l'Amèrica del sud controlar la Guaiana.
Altres imperis europeus:
1.3 Rússia:
No es va projectar fora del seu propi àmbit geogràfic i va buscar la seva expansió terrestre per Àsia seguint la tradició iniciada al segle XVI.L'acció expansiva russa en el segle XIX es va dirigir en tres direccions:incorporació de les terres al sud del Caucas, zona costanera del Pacífic (Vladivostok), Turquestan i Pamir. En l'intent de domini de Manxúria, Rússia serà derrotada per Japó el 1905.
1.4 Alemanya i Itàlia:
Els dos països, ocupats en el seu procés d'unitat nacional, es van incorporar tardanament a l'empresa imperialista.Alemanya va aconseguir annexionar després de la Conferència de Berlín algunes possessions africanes: Togo, Camerun i Tanganyika, a Oceania: Nova Guinea i les illes de Bismarck, Marianes i Carolines (aquestes últimes comprades a Espanya per Guillem II el 1899).Itàlia va ocupar una sèrie de territoris africans: Eritrea, la costa somali de l'oceà Índic, però va ser derrotada a Adua (Abissínia). Més tard va prendre Trípoli i la Cirenaica (en l'actual Líbia) a Turquia.
1.5 Bèlgica:
Es va assegurar el domini de la conca del Congo que després del Congrés de Berlín el 1885 va ser incorporat a la sobirania personal del rei Leopold II.
Portugal i Espanya:
Portugal reafirmar i va assegurar la seva presència a Angola i Moçambic, però el seu projecte d'unir tots dos territoris fracassar.Espanya, després d'una guerra amb USA, va perdre el 1898 les seves colònies de Cuba, Puerto Rico, Guam (Oest del Oceà Pacífic) i Filipines. No obstant això, va conservar a l'Àfrica Occidental Ifni, Rio Muni i Fernando Poo.
1.6 Estats Units:
Després de la Guerra de Secessió (1861-1865) van iniciar la seva expansió colonial amb la compra d'Alaska a Rússia i la guerra amb Espanya (1898), que li va conferir el domini del Carib (Puerto Rico) i la influència sobre Cuba. A Àsia va arrabassar Filipines a Espanya.No obstant això, gran part de l'acció imperialista dels EUA es va concentrar en la conquesta dels enormes territoris situats a l'oest de les primigènies 13 Colònies. El procés va assolir el seu màxim apogeu en el període comprès entre 1860 i 1890, concloent amb la derrota de la resistència aborigen.No obstant l'imperialisme nord-americà es va fonamentar no tant en l'ocupació de territoris fos el seu àmbit geogràfic com en el control econòmic que va exercir sobre tot el continent americà.
1.7 Japó:
Després de la Revolució Meiji i la seva ràpida industrialització s'annexiona diversos territoris asiàtics: Formosa i Corea a costa de la Xina. Més tard ho farà amb Manxúria.
miércoles, 11 de noviembre de 2009
Suscribirse a:
Entradas (Atom)